Raquel Sellarès Cusidó, cap de gestió preventiva d’Egarsat, ens convida a reflexionar sobre un tema sovint oblidat: les preocupacions i el benestar dels empresaris de PIMEs. En el seu article «I qui cuida l’empresari de la pime?” ens parla sobre els reptes i la dedicació que implica ser empresari.
I qui cuida l’empresari d’una pime?
Sovint podem trobar articles o material sobre l’absentisme que tracten sobre la posició dels comandaments intermedis, com liderar, com interactuar amb els nostres equips… però estareu d’acord amb mi que n’hi ha pocs que reflecteixin el paper de l’empresari o del gerent. L’enfocament «habitual» de les sessions de coaching, plans d’absentisme, etc. passa per definir un sistema en el qual la gerència imparteix, els comandaments intermedis fan implementar, i la resta de la plantilla executa. Aquest tipus de repartiment piramidal atribueix a cada perfil un tipus de requeriments (físics o mentals), que va vinculat al tipus de feina que es realitza, per la qual cosa cadascú rep formació adequada a les seves necessitats i, especialment a les grans empreses, s’adopten pràctiques en pro del millor desenvolupament de les habilitats requerides.
Tanmateix, què passa amb la figura de l’empresari? En especial, què passa amb l’empresari d’una pime o autònom societari amb personal a càrrec? (I no, no serveix dir que és qui té el salari més alt i quedar-nos tan frescos). Sol tractar-se d’un emprenedor que sent passió pel que fa, que dedica més hores a la seva feina que un rellotge, que amb l’esforç i el pas dels anys ha ampliat la plantilla (compte, segurament va passar el primer any en un petit espai amb un ordinador i un telèfon, portant tots els barrets empresarials possibles mentre intentava fer viable (que no rendible) el seu negoci: venedor, creatiu, comptable… – recursos humans no, perquè era l’únic empleat-). Posteriorment, aconsegueix contractar personal i passa de la viabilitat a la rendibilitat, però no és un camí fàcil. Ser empresari de pime té moltes coses bones, una d’elles és la motivació (d’això, en sobra), però també s’ha de contemplar l’altra cara de la moneda: no descansa (quasi sempre té el cap al seu negoci), pateix l’estrès de pagar nòmines a finals de mes (en alguna ocasió, prioritzant-la a la seva), la cerca de clients, la producció… riscos que assumeix tot sol. Tot i això, en molts casos, i més després de la pandèmia que hem viscut, les pimes tenen poc temps per considerar aspectes com ara els riscos psicosocials o altres pràctiques que vagin més enllà del necessari per a la supervivència de l’empresa.
Aleshores, per què no li donem la volta? I si comencem a veure’ns tots com a part d’un mateix equip? (No conec cap empresari que vulgui «baixar la persiana») I si ens creiem que cada aportació compta, inclosa la nostra, en benefici mutu? I si analitzem que els beneficis d’implicar-nos són directament proporcionals a allò que adquirirem d’experiència? Un dels avantatges de les empreses petites respecte a les grans és que en aquestes els canvis són més fàcils d’implementar, així que, per què no ho provem?
