L’Ona, la docent, observava l’aula amb la mirada tranquil·la, asseguda sobre la taula, gronxant les cames. Mirava amb delicadesa i un mig somriure els alumnes que iniciaven el curs. Sabia que darrere d’aquelles cares vergonyoses i cansades, hi havia històries de lluita, d’esforços i de somnis. Eren dones i homes de diferents edats, orígens i relats, tots amb el mateix objectiu: aprendre, comunicar-se, ser part d’una societat en què el català era la clau per a la connexió.
Els alumnes
Cap a les sis de la tarda dels dimarts i dijous, anaven arribant tots els alumnes. Alguns, amb la roba arrugada, d’altres amb l’ampolla d’aigua i el berenar, a molts se’ls notava el cansament per llargues hores de feina al restaurant, la fàbrica, l’oficina, l’obra, l’hospital… N’hi havia que no treballaven, però que dedicaven els matins a estudiar un certificat de professionalitat i trobar una ocupació. Vivien a Terrassa i rodalia, però eren originaris de Mèxic, Colòmbia, l’Equador, l’Uruguai, l’Argentina, el Marroc, Itàlia, Ucraïna… També n’hi havia que, tot i haver nascut a Catalunya, mai utilitzaven el català.
En Pau, l’Omar, en Luis, la Mónica, en Pavlov… Per a tots ells, el català no era la llengua del carrer, ni la de les converses familiars, ni la de les xerrades amb els amics.
Primeres converses
L’Ona sempre els donava la benvinguda amb un somriure, amb un “Bon dia!” o un “Com va tot?”. El primer que els va ensenyar va ser a saludar en català. La salutació, si era en català, ajudava a seguir parlant en la nostra llengua.
Les converses a l’aula, senzilles, eren d’una gran riquesa. L’Ona els interpel·lava sobre el cap de setmana, el que havien menjat, els llocs que havien visitat. Anaven coneixent-se i ho feien en català, en un entorn segur on els era permès d’equivocar-se.
Un dimarts, l’Omar va explicar que, amb uns amics marroquins que vivien a la ciutat, havien cuinat un plat típic del seu país: el cuscús. “Molt bo, Ona” va dir.
La intervenció de l’Omar va impulsar a compartir les experiències culinàries de molts dels alumnes. La Mònica va descriure l’hallaca, un pastís de carn i verdures tradicional de Veneçuela. La Mariana, de l’Equador, va esmentar les empanadas. El Jorge, de Colòmbia, va recordar les arepas, una mena de truita de blat de moro. I en Pau va afegir: “A mi el que més m’agrada és la pizza. No és un menjar típic d’aquí… però m’agrada molt!”
Cadascú va anar explicant els seus menjars preferits. Poder-ho compartir creava xarxa i era en català.
L’Ona, el pont
L’Ona esdevenia un pont, ajudant-los a trobar les paraules quan es quedaven bloquejats, animant-los a continuar intentant-ho: “No passa res, pensem-hi junts. Com diríem això en català?” A poc a poc les converses creixien.
En una de les classes, en Sebastián va demanar-li amb timidesa: “Ens pots portar la lletra de l’himne del Barça i l’escoltem junts?”. Els companys van afegir-se a la demanda.
En una altra, l’Ona va veure el Pau parlant amb l’Omar i la Khadija, una mica insegur, però en català: “M’agrada molt el cuscús que feu. És bo, oi?” L’Ona va somriure i va pensar que aquell pas era fonamental.
I en una altra, quan l’Omar no trobava la paraula en català, va cercar la mirada de la Khadija, una altra alumna marroquina, a qui amb un gest còmplice li va demanar la traducció.
Aquests episodis feien adonar l’Ona que, a poc a poc, els seus alumnes estaven creant un espai en què el català s’estava convertint en l’enllaç que els connectava. Un idioma viu que unia persones amb diferents orígens, trajectòries diverses i objectius distints.
El curs s’acaba
A l’última classe, un dimarts, l’Ona es va acomiadar com cada dia: “Adeu, fins dijous! Recordeu de parlar català sempre que pugueu”. Els alumnes van riure. S’havia creat una complicitat que abastava tot el grup, i el fil conductor que els unia era el català. L’Ona sabia que el més important no era que els seus alumnes pronunciessin totes les vocals àtones, o construïssin frases amb perfecció sintàctica, sinó que donessin vida a la llengua parlant-la, equivocant-se, fent-la servir i, així, millorant-la en cada conversa.
Tan bon punt va tancar l’aula, va saludar el Miquel, el conserge, va sortir per la porta de l’escola, i va sentir un goig gros al seu cor. Mentre caminava cap al cotxe, va imaginar-se altra cop l’aula, ara buida, potser plena de silenci, però també farcida d’històries, d’esforços i, sobretot, de futur.
Laia Sabater Ortigosa
Orientadora i docent a la Cecot
