El 9 de setembre del 2024, l’economista Mario Draghi lliurava un informe sobre la competitivitat europea a la presidenta de la Comissió Europea, on entre altres aspectes alertava del risc que la UE perdés una part significativa del seu dinamisme econòmic i de la seva capacitat d’innovació com a conseqüència de l’envelliment de la població i la reducció de la força de treball.
Catalunya no és aliena a aquesta situació i l’evolució de la seva població té i tindrà impactes en el mercat de treball, la cohesió social les pensions i el nivell de dependència de la gent gran. Així ho posa de manifest un estudi que em va ser encarregat per la presidència del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, un òrgan d’assessorament estratègic del Govern de Catalunya que va ser creat el desembre de 1998 i que actualment està adscrit al Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.
Un canvi demogràfic molt significatiu, estretament vinculat a les dinàmiques del mercat laboral
L’estudi destaca que en les darreres dues dècades, Catalunya ha experimentat un canvi radical en la dinàmica i la composició de la seva població, amb un creixement demogràfic del 28% (assolint els vuit milions a principis del 2024). Aquest increment d’habitants s’explica bàsicament per la immigració, la qual compensa els efectes de la notable contracció de la natalitat que es va produir a Catalunya a partir dels anys vuitanta (amb un lleuger repunt a principis d’aquest segle).
L’estudi estima, concretament, que el 94% de l’increment poblacional experimentat a Catalunya en les dues darreres dècades s’explica per l’arribada de persones nascudes fora d’Espanya, una gran part de les quals amb edats potencialment actives a nivell laboral (el 2024, un 56% dels 1,9 milions d’immigrants residents a Catalunya tenia edats compreses entre 25 i 49 anys).
Aquesta forta immigració té una vinculació directa amb l’evolució del mercat de treball al nostre país. L’envelliment de la població nativa (que va experimentar una reducció de les cohorts més joves i amb edats potencialment actives), conjuntament amb la manca de perfils professionals adequats entre aquesta població nativa, va generar tensions creixents en el mercat de treball
En aquest sentit, l’estudi apunta que els desequilibris entre oferta i demanda de persones en edat de treballar va comportar que aproximadament el 95% dels llocs de treball generats a Catalunya entre 2017 i 2023 fossin ocupats per persones nascudes fora d’Espanya i que entre els anys 2000 i 2024, el pes dels nascuts fora d’Espanya en el conjunt dels ocupats passés del 5% al 26% del total.
La immigració, una contribució clau per a l’economia catalana
La manca de persones en edat de treballar nascudes a Espanya s’ha traduït en pesos particularment elevats de la immigració en l’ocupació de sectors com l’hostaleria (55%), les activitats recreatives (40%), la construcció (37%), el sector alimentari (36%) i en el sector de les manufactures tèxtils (27%).
Així mateix, la concentració sectorial de les persones ocupades nascudes fora d’Espanya és especialment rellevant en algunes comarques i municipis, que superen molt la mitjana catalana. L’any 2024, el Barcelonès liderava la llista de comarques amb un percentatge més elevat de llocs de treball ocupats per persones nascudes fora d’Espanya (32%), seguit per la Segarra (30%), el Baix i l’Alt Empordà (31% i 27%, respectivament). A nivell local, la llista estava encapçalada per l’Hospitalet de Llobregat (38%), Barcelona (33%) i Santa Coloma de Gramenet (30%). En totes aquestes comarques i municipis, a més, les persones nascudes fora d’Espanya representen més del 40% de la població resident pel que fa a la franja d’edat de 25 a 44 anys, que és de gran importància pel mercat de treball.
Aquestes xifres permeten concloure, doncs, que molts sectors de l’economia catalana tindrien serioses dificultats per funcionar sense la contribució de la immigració.
La immigració continuarà sent clau a mitjà i llarg termini
Les projeccions de població a mitjà termini (2024-35) i a llarg termini (2035-50) apunten a pèrdues de població nadiua en edat de treballar, l’agreujament del procés d’envelliment demogràfic i l’increment del sobreenvelliment (és a dir, la presència de població de 85 anys i més). Són 3 fenòmens pels quals caldrà preparar-se adequadament com a país.
Pel que fa a la població en edat de treballar, les necessitats laborals dels propers anys fan indefugible la nova onada immigratòria en la que estem immersos. Les previsions disponibles d’entrada de nova immigració durant la propera dècada la situen entre 400.000 i 700.000 persones segons l’Idescat i en 1,5 milions segons l’INE i, segons l’estudi, els treballadors nascuts fora d’Espanya podrien arribar a representar el 35% de cara al 2035 (també per la reducció de la població nadiua en edat de treballar).
Entre 2035 i 2050, les projeccions demogràfiques de l’IDESCAT permeten anticipar un reforçament de la tendència a perdre població en edat de treballar (o, en el millor dels casos, a un modest augment). Això vol dir que si no creix substancialment la taxa d’activitat dels residents (nadius i immigrants) i/o la seva productivitat, el creixement econòmic quedaria afectat severament.
Un fenomen imprescindible, que requereix l’impuls de noves polítiques públiques de cohesió social i de gestió de l’envelliment
Les xifres anteriors permeten concloure que la immigració continuarà sent un fenomen absolutament imprescindible a mitjà i llarg termini. L’arribada de nous contingents de població, potents pel que fa al nombre de persones, fa imprescindible impulsar actuacions que permetin mantenir (i si és possible, incrementar) el nombre i la formació dels efectius disponibles per a l’ocupació, així com dissenyar polítiques específiques d’integració de les persones nouvingudes i establir polítiques públiques adreçades a afavorir, ampliar i estendre la cohesió social, atesa la seva inevitable concentració territorial de les persones nouvingudes.
L’estudi destaca que no es poden extrapolar a tota la població els beneficis que la immigració genera per al conjunt de l’activitat econòmica, ja que aquesta millora macroeconòmica es contraposa als problemes que pot generar la competència entre nadius i immigrants per accedir a uns serveis públics (educació o salut) escassos o pels efectes del creixement demogràfic sobre l’habitatge, fonamentalment de lloguer. Aquesta asimetria entre beneficis macro i problemes micro ha de presidir el disseny d’una política de cohesió reforçada, imprescindible per facilitar la cohesió i integració social desitjable les properes dècades.
Finalment, cal atendre les tensions que el creixement de la població de 67 anys i més provocarà en pensions i les derivades de l’increment necessari de la despesa en dependència per l’augment del grup de persones de 85 anys i més. El 2050, a Catalunya la població jubilada (de 67 anys i més) se situarà, als escenaris mitjà i alt de l’IDESCAT, passant del 16% de l’any 2024 (1,3 milions de persones) al 25% (2 milions). Aquest creixement és superior al d’alguns estats petits de la UE i de regions europees similars a Catalunya.
Aquest envelliment creixent és destacable en el col·lectiu de més de 85 anys que, entre 2024 i 2050, passaria dels 224.000 als 510.000 (escenari alt d’IDESCAT), fent que la població de 67 anys i més pràcticament es dobli de cara la 2050 (passaria del 2,8% al 5,2%). Aquest creixement tan important de les persones de més de 85 anys ha d’implicar establir polítiques d’assistència que vagin més enllà de les actuals.
Atendre els costos creixents de pensions i de les necessitats de la dependència també creixents només es podrà dur a terme raonablement si, entre altres mesures, es permeten més entrades de població nascuda fora d’Espanya. Això implicarà, per tant, reforçar els sistemes d’integració i cohesió social.
Per cert, en ple debat sobre la immigració també hi a un fet inevitable: si volem atendre adequadament els nostres col·lectius sobre-envellits –la creixent franja de 85 anys i més- caldrà recórrer a persones procedents de fora d’Espanya.
