Eliseu Vila i Vila, president del Club Cecot Internacionalització (2006-2018)
La història ens ensenya que a les guerres, i particularment a les comercials, tots perden, en especial els més febles que són els que més pateixen i tendeixen a perdre. L’única cosa positiva que aporten són les lliçons que n’aprenem: allò que vam fer malament i com ho podem fer millor en el futur.
Certament, el que ha fet l’administració nord-americana, llançar un torpede a la Santa Bàrbara de la globalització, no ens sembla la fórmula ideal per arreglar el crònic i engreixat dèficit comercial dels Estats Units. Tampoc ens sembla lògic que a botigues de Chicago, Nashville o Miami s’ofereixin productes europeus a preus inferiors del que es venen a París, Frankfurt o Barcelona.
No entrarem al debat maniqueu de si l’IVA de les exportacions és un dúmping encobert; o si l’engreixat desequilibri comercial amb Europa que al·lega l’administració nord-americana per justificar-ne la conducta és real o manipulat. Són elucubracions que fora d’omplir les pàgines dels diaris no condueix a res de positiu. Del que sí que estem absolutament convençuts és que aplicar l’ACI (Instrument Anti-Coerció), –«el botó nuclear» segons el qualificava un cronista de “La Vanguardia”– més que resoldre el problema no faria res més que agreujar-lo.
Estats Units és un mercat federal únic i gegantí. Unificat políticament i fiscalment, que si s’ho proposa i es consciència pot subsistir potenciant el consum intern. Europa continua sent una economia feble i fragmentada, incapaç d’assolir una autèntica unió política i fiscal. Un edifici bonic a les parets i sostre, però sense fonaments. Amb un mercat i una moneda únics, però 27 estats defensant cadascun els seus propis interessos i un pressupost fiscal ajustat a les necessitats particulars. Així, té poques possibilitats de sortir airosa d’una guerra nuclear amb el gegant nord-americà. Valgui com a exemple l’aplicació mateixa de l’ACI, que necessitaria l’aprovació de més del 50% dels membres (15 països). Quantes possibilitats hi ha que s’arribi a aplicar? La guerra comercial és una estratègia de pressió, i en ella, l’única arma efectiva és el diàleg: mantenir per una banda la mà estesa, i procedir de l’altra a rectificar amb celeritat allò que hem fet malament.
Europa ha d’aprofitar aquesta oportunitat, els reptes que se li presenten a diversos escenaris per avançar cap a la unificació política i fiscal. O si més no, entendre que l’única manera objectiva de superar els reptes gegantins que s’acosten és comptar amb un teixit empresarial fort i competitiu; no ofegant-ho amb una burocràcia infinita, promotora de constants normatives i regulacions que emanen en cascada des de Brussel·les minant la competitivitat empresarial.
Confondre la guerra comercial aranzelària amb la crisi generada pel COVID, com fan alguns polítics, és una visió totalment esbiaixada del problema, són coses molt diferents. És una guerra que no es guanya mobilitzant milions en crèdits i avals a les empreses per ajudar les empreses a compensar la potencial pèrdua de vendes i mantenir plantilles improductives. No es guanya amb més endeutament. Es guanya amb més inversions en R+D, amb menys traves burocràtiques, menys regulacions i menys impostos. En una paraula, es guanya fent les empreses més competitives.
Cada empresa és un univers petit amb peculiaritats que la distingeixen de totes les altres. Per tant, davant d’una galerna com la que afrontem, cada empresa ha de desenvolupar el seu propi pla de contingència ajustat a les necessitats i possibilitats. Però el que extreuem de l’experiència és que quan sorgeixen grans dificultats, sorgeixen en paral·lel grans oportunitats, si tenim la visió precisa per detectar-les i els reflexos necessaris per aprofitar-les.
