El mapa d’estrès hídric de la península Ibèrica (www.wri.org/aqueduct) demostra que cada vegada hi ha més territoris amb una demanda d’aigua més elevada que els recursos disponibles. A diferència del que es podria pensar si hem seguit l’actualitat d’aquesta qüestió, Catalunya no és del tot una de les zones de màxim estrès hídric de la península, tot i que la nostra situació, igualment, no és gens bona. Això, ja ens hauria de fer pensar que potser no som del tot conscients de la situació en què ens trobem tots plegats com veurem a continuació.
La demanda d’aigua a Catalunya anirà creixent els pròxims anys per l’augment que es preveu de la població, 10 milions de persones el 2050. Les precipitacions es reduiran entre un 20 i 40% pel mateix període, la temperatura augmentarà i la imprevisibilitat de les pluges creixerà. Aquestes previsions el que demostren és que els principals problemes als quals ens hem d’enfrontar com a societat en l’àmbit de l’aigua, no són de caràcter conjuntural, com els episodis de sequera que anem patint puntualment, cada cop de forma més intensa i prolongada, sinó que el que ens ha de preocupar més són els problemes de caràcter estructural que arrosseguem des de fa molt de temps i que de moment sembla que no som capaços ni d’afrontar ni de resoldre satisfactòriament.
«La demanda d’aigua a Catalunya anirà creixent els pròxims anys per l’augment que es preveu de la població, 10 milions de persones el 2050.»
Un dels reptes que hauríem d’abordar de forma més urgent i decidida és el de la xarxa de transport i distribució de l’aigua, que a casa nostra perd de mitjana un 20% del seu cabal per fuites degudes a la manca d’inversió en manteniment. A més, aquesta xarxa està poc interconnectada, cosa que no permet fer una gestió eficient de l’aigua entre territoris per assegurar el subministrament en els moments en què sigui necessari. Però per resoldre els reptes de la nostra xarxa de transport i distribució, primer hauríem de resoldre el problema de la governança.
A Catalunya hi ha dues autoritats de l’aigua en funció del territori, la de les conques catalanes de l’Ebre (CHE) i la de les conques interiors de Catalunya (ACA). Aquesta dualitat fa que la política d’aigües a casa nostra estigui orientada a la gestió individualitzada de les conques, cosa que ens ha portat a una insuficient interconnexió entre elles, el que resta flexibilitat i resiliència al sistema hídric català. Més enllà d’això, aquesta bicefàlia, sumada a la complexitat de la realitat catalana, s’ha acabat traduint en una manca de consens i de planificació de llarg recorregut, de la que n’estem patint i patirem les conseqüències.
«Un dels reptes que hauríem d’abordar de forma més urgent i decidida és el de la xarxa de transport i distribució de l’aigua, que a casa nostra perd de mitjana un 20% del seu cabal per fuites.»
Per altra banda, el fet que la responsabilitat de la gestió i manteniment de les xarxes urbanes de l’aigua estigui en mans dels ajuntaments catalans, fa que ens trobem amb un gran nombre de municipis que no tenen ni els recursos, ni els coneixements, i de vegades, ni la vocació de gestionar degudament aquesta infraestructura de la seva responsabilitat. Pujar la tarifa de l’aigua és una decisió difícil de prendre per un govern municipal que vulgui optar a ser reescollit en unes pròximes eleccions. Prova d’això és la manca de manteniment de moltes d’aquestes xarxes locals i les grans pèrdues de recursos hídrics que generen. La conseqüència de tot això és que més d’hora que tard, tots els consumidors haurem d’afrontar increments importants en el preu de l’aigua que, ens agradi o no, s’hauran d’anar aplicant si s’ha de fer front a totes les inversions endarrerides, i per acabar de tenir-ho clar, dues consideracions; l’una és que el que paguem per l’aigua que consumim tot just cobreix el 50% del seus costos associats, i l’altre és que la Directiva 2000/60/CE de la Unió Europea i la seva transposició a la legislació espanyola, obliga que tots aquests costos associats a la gestió de l’aigua que consumim, es repercuteixin en el rebut que cada mes paguem empreses i particulars, cosa que com hem dit, encara no està passant, però tard o d’hora passarà.
Si analitzem la situació actual de l’aigua a la indústria, responsable d’un 9% del consum total d’aigua a Catalunya, enfront del 19% d’ús urbà, el 70% d’ús agrícola i el 2% de ramader, ens trobem, per una banda, que quan l’ús de l’aigua no és molt intensiu, aquest element és percebut com un bé amb poc valor econòmic i de disponibilitat assegurada. Per contra, tenim les empreses que utilitzen de forma més intensiva aquest recurs i que ja saben de fa temps que a més de complir amb totes les normatives que regulen el seu ús, i pagar tots els cànons que els corresponen, han de continuar invertint per millorar-ne l’eficiència, donat el risc cada cop més evident de possibles restriccions en el seu subministrament. És per això que des del nostre punt de vista, ens sembla necessari reclamar que, en moments d’alerta com els que hem viscut i com els que viurem, no podem exigir la mateixa reducció de consum a una empresa que ja estigui fent un ús molt eficient d’aquest recurs, en vers a un altre que no ho faci, com no podem demanar la mateixa reducció d’aigua a un agricultor de secà que de regadiu en la mateixa situació.
«Les empreses d’ús intensiu de l’aigua fa temps que a més de complir amb la normativa i pagar tots els cànons corresponents, han de continuar invertint per millorar-ne l’eficiència donat el risc de possibles restriccions en el seu subministrament.»
Si en comptes de la indústria el que analitzem és el binomi aigua i producció d’aliments, que també podríem definir com a indústria dels aliments, el primer que hem de tenir en compte és que en l’àmbit global només un 0,002% de l’aigua del nostre planeta es pot utilitzar per al consum humà. En el cas de Catalunya el primer repte que tenim és que cada cop disposarem de menys aigua i de més necessitat de produir aliments, avui només som capaços de produir el 35% dels aliments que consumim els 8 milions de catalans. Si com esmentàvem anteriorment, s’estima que el 2050 la població assolirà els 10 milions d’habitants, duplicant la xifra que teníem fa cinquanta anys. Atès que la necessitat d’aigua per a l’alimentació és de 3,500 litres per persona al dia, queda clar que estem molt lluny d’assolir l’autosuficiència alimentària.
A la previsible manca sumada a l’increment de població previst, li hi hem d’afegir que el nostre país té un espai molt limitat de conreu comparat amb d’altres, 21 habitants per hectàrea conreable quan a la resta de l’estat son 7,5, o a països com França només són 2,7 habitants per hectàrea de conreu. Tot plegat en el context d’un món en creixement i amb una demanda alimentària a l’alça, el risc de manca d’aliments ja ens hauria d’ocupar, per no haver-nos de preocupar més endavant.
“Catalunya té un espai molt limitat de conreu, 21 habitants per hectàrea conreable, comparat amb la resta de l’estat que són 7,5. Avui només som capaços de produir el 35% dels aliments que consumim els 8 milions de catalans”.
Amb aquest panorama crec que queda clar que no ens podem quedar de braços plegats mirant el cel i dependre de la pluja per resoldre una situació cada cop més greu a casa nostra. Des de la Cecot reclamem un gran pla en l’àmbit de Catalunya i l’estatal, com s’ha fet amb l’energia amb el PNIEC a tot l’estat, o el PROENCAT 2050 a escala catalana, per millorar la gestió de l’aigua i assolir els objectius de la Directiva Marc de l’Aigua 2000/60/CE:
1r. Garantir la disponibilitat d’aigua en quantitat i qualitat per a l’abastament (considerat com un servei d’interès general) i també per a altres usos econòmics.
2n. Protegir el medi ambient com a objectiu central. L’aigua hi és considerada patrimoni natural que cal protegir i millorar.
3r. Prevenir i reduir els efectes adversos d’inundacions i sequeres mitjançant la creació d’una xarxa segura i eficient. Per fer-ho calen inversions en dessaladores, més i millor regeneració d’aigües brutes, eines innovadores i intel·ligents que ens permetin millorar l’eficiència en l’ús i la gestió de l’aigua en tots els àmbits, sobretot en aquells on el consum d’aigua és més elevat.
I abordar de forma decidida noves estratègies com l’aprofitament dels aqüífers, tant com a font de subministrament, com a reservori d’aigua. Una dada també sobre això; si aprofitéssim la capacitat de tots els aqüífers de casa nostra, duplicaríem el volum d’emmagatzematge d’aigua a Catalunya. També creiem que cal poder mesurar l’esforç que consumidors en general i empreses en particular estan fent per ser més eficients en l’ús de l’aigua, per no caure en mesures arbitràries que penalitzin els consumidors responsables enfront dels que no ho són.
Per això cal estandarditzar una metodologia com el càlcul de petjada hídrica, tal i com ja estem fent amb el càlcul de petjada de CO2, que a més de permetre valorar en quin grau de bona gestió de l’aigua es troba un consumidor, farà valdre els seus esforços i li permetrà fer un full de ruta per la millora de la seva gestió d’aquest bé.
Tot plegat perquè com diu la famosa dita catalana, «que de l’aigua que ens ve, ni una gota se’n faci malbé».
Josep Casas Cristòfol
Coordinador Comissió d’Energia i Sostenibilitat de la Cecot
