En els darrers mesos, hem sentit reiteradament la ministra de Treball i altres càrrecs públics defensar la reducció de jornada laboral com una mesura clau per afavorir la conciliació entre la vida personal, familiar i professional. És, sens dubte, un discurs de gran importància social, difícil de rebutjar des d’un punt de vista teòric. Però, la pregunta que cal fer-se és: fins a quin punt aquest plantejament té una incidència real i equitativa en el conjunt de les persones treballadores?
La proposta de reduir la jornada a 37,5 hores setmanals, amb l’objectiu declarat de millorar la conciliació entre la vida laboral i familiar, se centra en una part minoritària del mercat laboral i ignora problemes estructurals. Aquesta mesura, que es presenta com un avanç en la política laboral, planteja més preguntes que respostes sobre la seva efectivitat real i la seva aplicació desigual.
Segons dades del mateix ministeri de Treball, aproximadament el 15% de les empreses espanyoles tenen conveni propi i, en general, ja se situen al voltant de les 1.712 hores anuals. La resta, és a dir, el 85% de les persones treballadores, tenen convenis col·lectius que, de mitjana, fixen jornades d’entre 1.750 i 1.760 hores. És a dir, estem parlant d’una reducció real de poc més de 50 hores anuals, l’equivalent a una hora setmanal. És legítim preguntar-se si una hora menys a la setmana és, de veritat, una eina transformadora de la conciliació i si existeix un benefici real per a la majoria dels treballadors.
Accedeix a l’article complet aquí.
