Malgrat que la producció i comercialització de materials amb amiant es va prohibir a Espanya l’any 2021, legalment no s’obliga a retirar les instal·lacions amb aquest component si no ha arribat a la fi de la seva vida útil. I és que la vida útil dels materials que contenen amiant, uralita o fibrociment, no finalitza exclusivament quan perden les seves característiques funcionals, sinó just abans de suposar un risc per a la salut de les persones quant a l’alliberament de les fibres d’amiant que contenen. A Catalunya la major part dels materials que contenen amiant es van instal·lar entre la meitat dels anys 60 i finals dels anys 80. Si s’estima que la vida útil de l’amiant és d’entre 30 i 50 anys, vol dir que la majoria d’instal·lacions han arribat o estan arribant al final de la seva vida útil.
El Parlament Europeu, mitjançant el Comité Económico y Social Europeo (CESE), va fixar com a data límit l’any 2032 per a substituir els materials que contenen amiant en l’àmbit privat i l’any 2028 per l’àmbit públic. Amb la substitució dels materials es pretén guanyar anys i qualitat de vida de la ciutadania en general i de les persones treballadores que desenvolupen la seva jornada als centres de treball en particular; reduir la despesa en l’atenció sanitària; assolir un benefici medi ambiental; revaloritzar els terrenys afectats, així com impulsar el sector empresarial especialitzat en la gestió, retirada i substitució d’aquests materials.
El novembre de 2020 el Govern va aprovar la memòria preliminar sobre l’Avantprojecte de llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya. L’any 2021 es va presentar l’informe Posant les bases per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, on s’analitza l’estat de situació i on es subratlla la necessitat d’un lideratge polític fort i sostingut en el temps, que es porti a terme des d’una posició transversal i multicompetencial. També remarca que caldran inversions molt importants i pluriennals, així com la participació de diferents governs per poder executar un pla amb un termini a 10 anys.
S’estima que a Catalunya hi ha encara 150 milions de metres quadrats de cobertes de fibrociment, moltes d’elles en cobertes de naus industrials situades als polígons que van anar creixent al llarg dels anys 60, 70 i 80, en l’entorn de les principals zones industrials del país, com ho és el Vallès. Només cal passejar-se per algun dels seus polígons o consultar Google Maps, per constatar encara la presència d’aquest material en un % molt elevat de les cobertes de les empreses que els ocupen. Però el problema de l’amiant no és només un problema de salut pública o mediambiental, sinó que pot esdevenir també un fre perquè moltes de les nostres empreses puguin afrontar el repte de la seva transició energètica.
Un dels motius que dificulta que les empreses propietàries d’aquestes cobertes de fibrociment puguin fer les primeres passes cap a la transició del seu model energètic és la impossibilitat legal d’utilitzar-les per col·locar una instal·lació d’autoconsum fotovoltaic. Així doncs les empreses que no es vulguin quedar enrere en l’objectiu de ser més eficients i competitives energèticament i, a l’hora, vulguin complir en un futur no massa llunyà amb la normativa europea, hauran de fer front a importants inversions per retirar i substituir les seves cobertes d’uralita. Una despesa que a dia d’avui, i després de l’impacte de les diferents crisis que ha patit gran part del teixit empresarial els darrers anys, serà difícil o impossible afrontar. Recordem que les empreses han hagut de sobre endeutar-se per poder reactivar l’activitat després de la covid-19.
Però com passa a vegades, en el mateix problema es pot trobar la solució. La substitució de les cobertes de fibrociment vinculada a la inversió en la nova coberta d’una instal·lació fotovoltaica per autoconsum i/o per autoconsum compartit, permetria a les empreses que es troben en aquesta situació, aconseguir una reducció en la seva despesa energètica, que permetria alhora, en un període raonable de temps, amortitzar la instal·lació fotovoltaica en sí i recuperar també la inversió del canvi de coberta. Al mateix temps, l’empresa contribuiria a la generació elèctrica amb fonts renovables i reduiria les seves emissió de gasos d’efecte hivernacle.
Si comparem un exemple de projecte fotovoltaic amb i sense substitució d’amiant, podrem veure que el cost que té la retirada i substitució de la coberta d’uralita per una de panell de Sandwich, el projecte s’encareix un 62% i el pay back s’incrementa en 2,7 anys.
Si tenim en compte però que la vida útil d’una instal·lació fotovoltaica és d’entre 25 i 30 anys, el retorn del conjunt de la inversió i el flux de caixa que generarà la mateixa en aquest període, compensarà sens dubte, i amb escreix, qualsevol de les dues opcions. Tot i això, les administracions no poden desentendre’s d’aquest problema que, com dèiem al principi, és també un problema de salut pública. Cal fer la seva implicació no només regulant la retirada d’aquests materials del nostre entorn, sinó també a l’hora d’afrontar la despesa que això pot representar, especialment i per la dimensió de les inversions necessàries, per al sector empresarial.
La primera comunitat que va elaborar un pla director per erradicar l’amiant va ser el Govern de Navarra l’any 2019, amb una inversió de 245 milions d’euros en 12 anys. A la CCAA de Navarra s’estima que hi ha sis milions de metres quadrats d’uralita i 566 km de canalitzacions amb fibrociment. A Catalunya, el 2019 es va crear la Comissió per a l’erradicació de l’amiant amb la finalitat de constituir un espai de treball interdepartamental per fixar a mig termini un pla de treball per a l’eliminació de la presència d’amiant a Catalunya i dels seus efectes sobre les persones i el medi ambient. Dita comissió, al nostre entendre, ha de decidir entre tres possibles opcions: l’opció de no fer res i mantenir la situació actual, totalment desaconsellable tant des del punt de vista de la salut pública com del de la transició energètica; l’opció de regular el procés d’erradicació, a nivell legal, establint un cens de les infraestructures, fixant procediments, estructurant un sistema de finançament, etc.; i la darrera opció, un model focalitzat en els incentius fiscals, les ajudes i les mesures voluntàries. Des del nostre punt de vista, sumant la segona i la tercera opció es podria incentivar a les empreses a invertir en la substitució de les seves cobertes vinculant-ho a que inverteixin també en una instal·lació fotovoltaica per a autoconsum.
Aquesta aposta, però, s’ha d’abordar de forma decidida, amb els recursos necessaris i una intensitat d’ajudes que incentivi a les empreses a fer aquestes inversions, si no l’esforç es veurà abocat al fracàs. Fins ara, les línies d’ajudes a la retirada de cobertes d’uralita han tingut una dotació molt modesta i no han servit, ni serviran si segueixen igual, per resoldre un problema d’aquesta dimensió. L’exemple més clar l’hem vist en la convocatòria dels fons Next Generation a les renovables, les primeres partides d’ajudes a instal·lacions fotovoltaiques s’han esgotat en un tres i no res, per contra, han estat poquíssimes les empreses amb cobertes d’uralita que hagin sol·licitat l’ajuda a la retirada d’uralita vinculada a la fotovoltaica, el motiu, la intensitat de la mateixa i la limitació de l’ajuda a la superfície que ocupa la instal·lació en comptes de poder abastar el total de la coberta.
Així doncs, per resoldre aquest problema de salut pública, de competitivitat empresarial i de transició energètica cal aprofitar el moment, l’oportunitat dels fons europeus, l’incentiu de l’autoconsum i l’impuls d’un nou model energètic. Si no ho fem ara, moltes empreses es quedaran enrere i no podran assolir aquests objectius que, en definitiva, acaben repercutint i beneficiant a tothom.
